Els somnis... Aquells que molts de pics són incoherents. Altres pics, ens donen falses esperances o ens enfonsen. Increïbles.
Aquí va una de les meves creacions sobre un somni (de tants) que vaig tenir. Esper que ho gaudiu.
Somnis
Obro els ulls, només veig obscuritat,
infinita, que m'enfonsa dins la immensitat.
Tanco els ulls, tot seguit, els torno a obrir,
no podeu imaginar, quina sorpresa per a mi.
Em trobo al meu antic institut, envoltat pels meus
amics
un dia qualsevol. L'arc de Sant Martí
de sobte, surt pel cel. Blau, clar, harmoniós,
com en un camp d'èxtasi de serenitat i de control.
De sobte, els meus amics desapareixen
i amb ells, l'arc de Sant Martí.
Tota l'escena, ara, plena de romaní
ballant amb el vent, fent com una mena de camí.
El segueixo, sense cap tipus de mirament.
Un camí llarg, fi, que pareix que no té final,
només romaní, aire i la meva soledat.
De sobte dues persones se'm presenten al meu davant.
No aconsegueixo distingir els seus rostres,
només un vestit blanc, perfecte i llarg
acompanyat d'un nin, que l'únic que fa és plorar.
Llàgrimes de tristesa, llàgrimes aspres.
M'atrac corrent, tal vegada s'ha fet mal,
m'acoto cap al nin i li demano que com està.
Em fixo amb la seva cara, em resulta familiar,
sóc jo quan era petit, agafat de la seva mà.
El meu jo petit deixa de plorar,
em mira amb menyspreu, tot desconfiant.
Mir a la dona, la seva mirada és semblant,
m'entra plorera, tot fent que m'aixequés.
Jo, nirviós, miro cap a tots els costats,
vull tornar a la fantasia, vull tornar a la meva
realitat.
Vull tornar al camí, vull tornar a ensumar el
romaní,
vull agafar la mà de la dona, vull tornar a ser el
nin petit.
Em tranquil·litzo. El missatge m'ha quedat molt
clar:
els somnis, somnis són i sempre ho seran.
