Retorn

Bones a tots.
Primer, dir que entre una cosa i una altra (com sempre) no he tingut temps i he descuidat totalment el blog, cosa que m'ha fet recapacitar i tornar amb més ganes que mai.
Quan ho tingui preparat (entre demà i passat demà) penjaré els poemes que vaig exposar al Goletart, un esdeveniment del qual vaig formar part i que em va fer agafar més força per seguir escrivint. Amb tot això, vull donar les gràcies als organitzadors d'aquell fabulós esdeveniment, a Biel Pol, per fer una llegida en veu alta de dos dels meus poemes i a tota la gent que va venir i, també, als que es van aturar a comentar amb jo els poemes. Moltes gràcies per tot!
No faré l'error de penjar cada dia/cada dos dies una obra, ja que després em quedo sense material. Penjaré una/dues obres cada setmana, amem si així aquest blog pot evolucionar, de la forma que sigui.
Dit això, em disposo a continuar amb la feina. Una abraçada i salut!

Seguem arran - Joan Fuster

Tornam amb un poema, però aquest pic amb un to més reivindicatiu... La llibertat d'expressió, de paraula, la cultura, ... Temes que pareixen que a certes persones, avui en dia els hi importa més ben poc. Seguem arran, d'en Joan fuster.

Seguem arran

Instruïm-nos,

per culturitzar-nos i aprendre

la lluita que ens cal reprendre.

Organitzem-nos,

perquè junt avança passa a passa

el poble unit en una sola massa.

Culturitzem-nos,

perquè de la nostra llengua no ens podem desprendre

l'actitud del govern que no es pot comprendre.

Mobilitzem-nos,

revolucionant-mos baix un ideal pur

només lluitar tendrem futur.

Cal que seguim aquestes passes,

per aconseguir la llibertat tan desitjada

per deixar de ser la sacietat assetjada,

ser Països Catalans amb igualtat de classes.

JUNTS PER LA LLIBERTAT!

Sonet per la mort - Joël Ródenas López

(Exposat al Goletart 2013)
Bones a tots i a totes, esper que estigui anant be.

Entre estudi i altres històries, aquest dies el més segur es que baixi el ritme de les entrades al "blog"... Però continuaran!

Avui vos duc un poema relacionat amb la mort, aquella cosa que ens atemoreix a tots. De la meva part, no només existeix la mort biològica... També està la mort dels sentiments, dels records, de les vivències... Tal com diria una bona amiga meva: quina pena!

Esper que gaudiu d'aquest poema.

Per cert, qui es fixi en la mètrica d'aquest i de molts poemes meus, per el temps... Per jo la poesia es una via per a amollar tots els meus sentiments lliurement i gaudir de fer-ho.

Sonet per la mort

Saps que de vegades he pensat en la mort?

Aquella mort lenta, quan l'amor s'acaba

que et consumeix el cor, com a un paper una flama,

i et deixa un buit que només emplena el rancor.

Oh, maleïda mort, que amb jo fas camí

com un paràsit, esmicolant el meu cor.

Amputant-me els sentiments, deixant només la por

que em causa pensar i esperar el meu destí.

L'amor: sentiment pur, incontrolable,

molts de pics, sentiment inestable.

També, sentiment que ens ensenya a viure.

Però igualment, les gràcies li he de donar

a aquest sentiment, maleït i que ens ajuda a pensar,

ja que sense l'amor no podria sobreviure.

Estranyes raons de la vida - Catalina Maria Mascaró

Perdonau aquests dies de "vacances", entre temes personals i diferents coses, no he tingut temps.
La vida... Impredictible per a nosaltres. Qui no ha pensat que passaria si no hagués fet aquesta cosa, no hagués conegut aquesta persona o el que sigui? Que ens passarà avui de cap vespre? Demà? Massa preguntes i mal de caps...
Avui anam amb una narració breu de na Catalina Maria Mascaró, titulada Estranyes raons de la vida.

Estranyes raons de la vida

Nit freda, obscura, trista, ella. Asseguda sola observant atentament com les petites gotes de pluja corren avall per la finestra de l’habitació. Aquella habitació on havia viscut tants de moments. Moments inoblidables, feliços. Moments d’una vida passada que estranyava. D’una vida sense mal de caps, sense altra preocupació que la de respirar ja que els somriures naixien del seu interior en tot moment. Uns somriures que no tenien explicació, però que a l’hora significaven molt. Ara les coses havien canviat. Tot havia canviat, pot ser per bé, pot ser per mal. No ho entenia, no ho comprenia. No sabia que fallava, però aquelles gotes de pluja realment eren el reflex de les llàgrimes que corrien per la seva cara.

Diuen que cal passar pàgina i seguir. No es sap per quins motius ella va passar la pàgina, però no va tancar el llibre. Ara una bufada de vent freda, gelada va aconseguir travessar les murades d’aquella habitació tenebrosa i va tornar a girar les pàgines del llibre. Les pàgines on hi havia escrits els seus millors moments. Aquell passat que creia enterrat. Aleshores un calfred recorre tot el seu cos. El telèfon torna a sonar. Era la cridada definitiva, la que li tornava a obrir la porta del seu cor. La cridada que esborrava l’amargor del present i tornava a fer sortir el sol.

La felicitat - Sheila Jimenez

La felicitat... Aquell concepte tan ambigu. Que es exactament ser feliç? Sentir-se be amb tu mateix? Estar be en tots els àmbits? Estar al costat de aquella persona estimada? Qui sap...

Avui vos duc (com s'ha de catalogar tot, ja que s'ha creat un sistema en el que s'han de catalogar totes les obres amb etiquetes) una espècie d'article d'opinió. La felicitat, de na Sheila Jimenez.

La felicitat

La felicitat, com ja se sap, és una paraula que defineix alguna cosa molt abstracte i ja posseeix una definició de diccionari, però a mi aquesta definició no em serveix.
Per a mi, la felicitat resideix tant en les petites coses del dia a dia que per a la gent poden arribar a ser menyspreables com en les grans gestes que requereixen temps. La felicitat és un tresor que val molt, més que qualsevol obra d'art de Dalí o Picasso. És alguna cosa que nosaltres hem d'aconseguir pels nostres mitjans, ja que no té cap preu. Aconseguir aquest preuat tresor requereix treball i esforç, i encara que de vegades fan venir ganes d'abandonar, cal pensar en la meta a la qual ens condueix tal gesta. Hi ha felicitat que requereix esforç, una altra que no tant, una altra que requereix manteniment, però totes ens satisfan igual. Per ventura, no es considera felicitat observar el cel i imaginar-te solcant entre els núvols? No és felicitat poder escoltar la teva cançó preferida? No és també tenir a algú amb qui compartir alegries i penes, sabent que tens a algú que et recolza? La felicitat que resideix en les petites accions, com una carícia, un t'estim, o un simple agraïment són les que ens van animant en el dia a dia. Per desgràcia, jo manco d'algunes parts que componen el gran trencaclosques de la felicitat, però sé que si treball i m'esforço a trobar-les, les acabés trobant. Somnis i ambicions tinc; gent que conegui també, però que realment estiguin quan les necessito hi ha molt poca. Si segueixo buscant trobaré a gent que em comprengui tal com sóc i que mai m'abandonarà. Mentrestant, cal aixecar-se amb un somriure en la cara, gaudint dels petits plaers de la vida que atorguen aquesta felicitat que ens omple a tots, i aniré completant el meu panell i encara que hi hagi moltes parts en la qual fan venir ganes de deixar-ho tot i fugir, no abandonaré, perquè el meu gran somni, la meva felicitat, depèn de mi, de ningú més. No cal deixar que ningú et lligui les ales ni lligar-te-les tu mateix per poder ser “feliç” i conformar-te.

Plorar es viure - Marta Salom

Es increïble, però sempre pensam barbaritats quan veiem a una persona plorar. Jo soc d'aquells que pensa que plorar es una cosa meravellosa. Plorant te sents viu. Ja siguin llàgrimes aspres, de tristor, o llàgrimes dolces, d'emoció, sempre es bo fer-ho a temps.
Avui vos duc una narrativa breu titulada Plorar es viure, de na Marta Salom, el títol parla per si mateix.

Plorar és viure

Veig dos ulls que no saben on miren. Que es fixen d’una manera molt dispersa en un horitzó de possibilitats inexistent  Però alhora veig esperança, una cega esperança mesclada amb una forta i potent tristesa de la que et fa treure unes primeres llàgrimes.
Plorar no val la pena si no va seguit posteriorment d’un somriure. Plorar no és res si no et fa fer-te fort. Plorar és l’acte més sincer, que una persona pugui dur a terme durant tota una vida.
Plorar et fa el que ets; una persona que sent amb plenitud.

Petit meu - Micaela Alberti

Un altre dia més parlant de l'amor... Però aquest pic un amor diferent. Un amor, diguem, inhumà. Un amor el qual sentim per les nostres mascotes.
Avui, vos duc un poema de na Micaela Alberti titulat Petit meu. Increïble com podem arribar a estimar als cans i amb quina mesura.

Petit meu

Com m’agradaria, petit meu, contagiar-me de la teva tranquil·litat. Encara avui em sorprèn la desvergonyia amb la qual em travesses amb els teus ulls vermells, plens de foc; claves la teva mirada en jo, enderrocant tots els murs que protegeixen el meu cor, i em comprens, i em dones la teva pau, i en un instant, sense necessitat de paraules, cap secret hi ha ja entre tu i jo. Tant de bo sabessis que el teu silenci és molt més valuós per a jo que les paraules de tanta gent... perquè és sincer, no em pots dir res, però també sé que res no m’amagues.

Com m’agradaria, petit meu, que la sort de tenir-te fos infinita i poder agrair-te per sempre més la teva companyia. I m’agradaria també que els batecs dels nostres cors no deixessin mai d'unir-nos. Pensar que fa només un any que la meva vida és un poc més plena i que ja no m’imagin no trobar-te a la meva espera en tornar a casa...

Com m’agradaria, petit meu, que sabessis quantes coses em transmets sense cap esforç ni un. I tant de bo que els meus fills poguessin aprendre a estimar d’un mestre com tu, estimar amb intensitat i sense preocupacions ni pors.

I que em diguin si volen, després d’haver viscut amb tu, que els animals no tenen sentiments i que és un doi estimar-los, que jo mai els hi creuré. I és que, si un cor batega, és impossible que no hi hagi sentiments bategant amb la mateixa força. Perquè, petit meu, tu m’has sabut estimar sense demanar res més a canvi que la meva companyia.

Com m’agradaria, petit meu, veure el món amb els teus ulls i saber què sents tu quan em mires.

La disculpa - Manel Barjacoba

Que bonic es tenir una relació... Bolcar-te en l'altre persona, fer que la seva felicitat sigui la teva, donar-ho tot per aquella persona estimada costi el que costi, ... Però les cosses es fan malbé i, quan estan molt desgastades, es canvien o es tiren, per deixar-les a l'oblit.
Avui tornam a rebre una altra narrativa, però aquest pic molt diferent... Increïble narració d'en Manel Barjacoba, La disculpa.

La disculpa

Vam viure aquell cap de setmana tan intensament que fórem uns estúpids. Ens vam fotografiar a cada una de les atraccions a les quals vam pujar. El gelater ens va veure glaçar-nos al intentar acabar aquell gelat de xocolata abans que l'altre i uns nins inquiets van aturar el seu joc per observar-nos córrer entre la gent cridant els nostres noms.

Les hores s'acabaven. Havíem compartit fotografies que perdurarien en una relació que s'esgotava. Havia estat el darrer tret de confiança, l'última esperança per recuperar aquell esperit que ens havia portat a voler afirmar que estaríem sempre junts quan aquella era la primera sentència d'un punt i final. El diumenge es va anar esgotant i el cap de setmana va anar esborrant l'efecte màgic que ens havia envoltat en un intent desesperat per intentar canviar una realitat ferme.

Ens vam mirar directament als ulls. Per primer cop érem valents. La sinceritat, tot i que podia no ser allò més desitjat, era necessària. En aquell moment, cara a cara, els dos vam ser conscients d'una vegada per totes que les nostres mirades no es corresponien. Havíem viscut tres dies fantàstics però irreals. Ambdós ho sabíem. Què en faríem a partir del dilluns? Tornaríem a observar les fotografies que vam prendre i aquestes tractarien de transmetre sensacions llunyanes i tristes. El nostre encontre seguia les passes d'un rellotge de paret que comptava els minuts que faltaven per arribar a les dotze.

No compartíem cap somni, cap il·lusió. Tan sols les ganes de perpetuar allò que no podíem sostenir ens havien fet lluitar. Com aquella flor esmorteïda que regues per a que tengui un darrer alè quan en realitat les seves arrels s'han donat per vençudes.

Començàrem a plorar. No volíem de cap de les maneres reconèixer el nostre final però aquest ja s'havia escrit. Al dilluns estaríem tan llunyans que fins i tot aquelles fotografies que ho van començar tot serien una prova més del nostre distanciament. Ens vam besar entre llàgrimes i no ens va importar cometre de nou aquell error. Era una disculpa per tot el sofriment que entre rialles havíem volgut amagar aquells dies. Ens vam demanar perdó un darrer cop. Els nostres llavis es van separar i llavors els dos ens vam girar en direccions oposades. No calia dir res més, tot havia quedat escrit en aquell darrer petó.

L'error que ens va portar a equivocar-nos per tenir una darrera oportunitat de demanar-nos perdó. Ho sento.

eet

Déu - Biel Pol

Bones a tots.
Quants de pics hem sentit la paraula "Déu" amb distints significats... Avui vos duc un increïble brevíssim relat breu d'en Biel Pol... Déu. En la meva part, dona molt que raonar...

Déu

De passada, Déu va crear el món, la seva gran obra (gran i única, tot sigui dit), Després, va descansar. Avui en dia encara no ha acabat el seu repòs. D'això se'n diu negligència. Sembla que el Creador ha oblidat que una estructura de tan grans proporcions necessita manteniment.

Temps mort - Francesc Torrens

Aquest pic, un poema d'en Francesc Torrens... "Temps mort"

Temps mort

D'amagat sembraré excuses que mai

comencen amb un perdó.

Aguantat l'embat que em colpeja

i esperant la seva calor.

Sols per mirar-la i junts cremar el mòn

que ens ansia i consumeix.

Sols per poder escoltar aquella fina veu

que em torna boig i afebleix.

Saben, miren i deixen passar

el temps que no tornarà.

Saben, miren i deixen passar

el temps que morirà.

Una fina i dolça esperança,

ve d'ella, mai em cansa.

Certes i sinceres paraules

no s'aprenen dins les aules

Saben, miren i deixen passar

el temps que no tornarà.

Saben, miren i deixen passar

el temps que morirà.

Solitud - Pilar Roig

Aquí vos deix una obra de na Pilar Roig, una narració breu anomenada Solitud. No diré cap comentari... L'obra parla per si mateixa.

Solitud

M'estava fumant un cigarret quan va començar a ploure. Vaig mirar a través de la finestra i vaig observar com les gotes impactaven contra el sòl i les fulles dels arbres dansaven com un ball de saló. Els cotxes passaven ràpidament i els vianants sorpresos per la pluja començaven a córrer, cercant un lloc on refugiar-se. Un automòbil va esquitxar una dona i es va posar a cridar furiosa. Jo observava l’escena amb indiferència. La meva presència era insignificant en aquest món.

Vaig pegar la darrera calada. Els vidres estaven humits i vaig dibuixar un petit sol que segurament després de la tempesta, brillaria al cel. L'habitació estava freda. Vaig encendre la xemeneia i després de fer-me un cafè amb llet vaig asseure'm vora l'escalfor del foc. Els llums estaven apagats i jo no tenia companyia. Tan sols aquella que m’oferien els meus records. Vaig rememorar efímerament petits moments de la meva vida. La veu dolça de la meva mare quan em desitjava bona nit, el pastís d’aniversari que em va fer la meva millor amiga, aquell dia que ell i jo contemplàvem el mar, el primer Nadal sense el meu padrí...Un petit somriure va néixer al meu rostre. Trobava a faltar tots aquells dies, moments en que la felicitat era així de simple. I ara tan sols existia el silenci. Al cap i a la fi, la vida és perdre el que guanyes, és trobar a faltar el que era teu. Ja era hora d’anar a dormir. El llit estava fred i jo em sentia encara més sola. Demà el dia seria com qualsevol altre. 
Jo era tan sols l’ombra d’un ésser que, en el seu interior, estava mort. 

Records - Joël Ródenas López

(Exposat al Goletart 2013)
Bones a tots! Esper que estigui anant be.
Aquí vos duc una creació que he fet ara, fa res... Tracta, com el seu títol indica, sobre els records... Aquells maleïts que ens fan sentir be, sofrir i a la vegada ens formen com a persona, dins el nostre cor. Esper que vos agradi.

Records

Records... Aquella paraula maleïda

ens fa sentir be, ens fa sentir malenconia

començ a pensar, sense cap discreció

començ a recordar, el meu Món interior.

Record la meva infantesa, records un poc desbaratats

el primer dia d'escola, els meus amics estimats

els sopars a ca l'avia, la meva família menjant

com es possible, que els pugui enyorar tant...

Record el meu primer petó, els seus ulls il·luminats

la meva cara vermella, el seu somriure radiant

els bons, grans moments, que junts varem passar

llàstima que tot, tot tingui un punt i final...

Sent alguna cosa estranya, he de deixar de pensar

estic confós: perquè aquesta sensació?

Però no vull aturar, ells estan dins jo

vull seguir recordant, recordant el meu propi Món.

Record les classes de música, que el meu oncle me donà

un “titi”, un silenci. Tot seguit, un “ta”

m'ho passava molt be, me sentia especial

llàstima que del meu costat, tu et vares anar...

Record totes les persones, que en mi varen ser especials

amics, amigues. I fins i tot, animals

record les conversacions, vos record al meu costat

llàstima que de mi, tots vos heu oblidat...

Records... Records de tota mena

feliços, aspres, tendres, de tristesa plena

són part de nosaltres, fan el nostre “jo” interior

gràcies per estar allà i fer sentir-mos millor.

Obsequi - Joël Ródenas López

Aquest es el poema que he esmentat a l'altre entrada... Esper que ho gaudiu tant com jo ho vaig fer al crear-ho.

Obsequi

Me va donar una abraçada

Càlida, amb sentiment, com mai me l’havien donada

Me va somriure, molt emocionada

Ja que jo el seu regal, amb gran esforç, li donava

Era una rosa, una rosa maca i poncella

Plena de sentiment, tan especial, tan vermella

Me va donar les gràcies, molt contenta

Amb un petó, amb un bon gust a menta

Amb la situació, vermell em vaig posar

Aquell moment, no el volia mai veure acabar

Era perfecte, no feia falta ni parlar

Ja ho feia per nosaltres, la rosa amb la seva espiga de blat

De sobte, vaig notar alguna cosa estranya

Unes llàgrimes, em baixaven per la galta

No eren de tristesa, com la mort d’un ésser estimat

Eren especials, profundes, de felicitat

Me va demanar que hem passava

Molt nirviosa, massa preocupada

I jo, sincer I valent, mentre m’atracava

I a cau d’orella, amb tota sinceritat

Li digué que l’estimava de veritat.

Benvinguts

Bones, soc en Joël Ródenas López.
Vos demanareu que què fa aquest jove creant un "blog" així i el perquè... Molt fàcil.
Aquest "blog" l'he creat per iniciativa pròpia, bàsicament, per anar posant tot tipus de escrits o imatges relacionades amb la literatura o l'art (explicat a la descripció de la pàgina). Me pareix una bona manera de que la gent com jo, que gaudeix escrivint i llegint poemes o narracions, les posi en comú i que la gent pugui comentar, dir les discrepàncies i gaudir de la literatura.
No fa falta dir que aquest "blog" serà totalment públic i gratuït  sense tenir en compte ni l'edat ni cap tipus de condició social ni política.
Com a primera publicació, m'agradaria esmentar tot relacionat sobre aquest "blog"...
Tal com he dit abans, serà una pàgina per a tots els amants de la literatura, o que almenys vulguin gaudir d'ella. La cosa serà anar penjant diferents obres pròpies, les quals m'anireu passant ja sigui contactant amb mi per Facebook, per Gmail o qualsevol xarxa en la qual estigui adherit per a publicar-les. Com no he trobat altra forma més neta de fer-ho, esper que vos agradi aquesta pàgina i m'envieu els vostres escrits, poemes o el que sigui per a poder penjar-los, llegir-los i comentar-los entre tots.
M'agradaria repetir que aquesta pàgina es per a aquella gent que gaudeix creant i llegint, si teniu qualque crítica pel que sigui, m'encantaria sentir-la, però si es un comentari qualsevol per fer burla o fer el que es diria "el beneit", pots tancar la pàgina.
A més, m'agradaria afegir que faré l'esforç d'escriure i penjar només obres en català. No vos enganyeu, no soc el típic que tot ho vol en català i rebutja totes les altres llengües, cada llengua té la seva cultura i la seva bellesa, en si mateixa. De fet, jo venc d'una família totalment castellana, on molts dels meus familiars i avantpassats són d'Albacete i sempre hem parlat en castellà, però com a amant de la literatura i de la cultura catalana, m'agradaria fer aquesta pàgina per a que no decaiguin les obres en català i tenir un racó on comentar amb la gent qualsevol cosa. Es clar que també penjaré obres en castellà i inclús amb anglès, m'encanta escriure també en diverses llengües, però m'agradaria mes centrar-me en el català...
Com a conclusió m'agradaria dir que per jo això es un passatemps, ja que com tothom tenc assumptes personals i una vida al marge d'aquesta pàgina web. Esper que vos animeu i que això avanci el més ràpid possible, jo m'ho passaré be mentre hi hagi un mínim de participació, si no, mentre la gent comenti els meus escrits, a jo me va be. Gràcies pel vostre temps i esper els vostres comentaris a la pàgina!
Començaré publicant un poema que vaig escriure aposta pel concurs de Sant Jordi de la categoria de poesia de l'IES Binissalem, del qual he sortit guanyador, esper que vos agradi.
Una abraçada i salut!