Avui, vos duc un poema de na Micaela Alberti titulat Petit meu. Increïble com podem arribar a estimar als cans i amb quina mesura.
Petit meu
Com
m’agradaria, petit meu, contagiar-me de la teva tranquil·litat.
Encara avui em sorprèn la desvergonyia amb la qual em travesses amb
els teus ulls vermells, plens de foc; claves la teva mirada en jo,
enderrocant tots els murs que protegeixen el meu cor, i em comprens,
i em dones la teva pau, i en un instant, sense necessitat de
paraules, cap secret hi ha ja entre tu i jo. Tant de bo sabessis que
el teu silenci és molt més valuós per a jo que les paraules de
tanta gent... perquè és sincer, no em pots dir res, però també sé
que res no m’amagues.
Com
m’agradaria, petit meu, que la sort de tenir-te fos infinita i
poder agrair-te per sempre més la teva companyia. I m’agradaria
també que els batecs dels nostres cors no deixessin mai d'unir-nos.
Pensar que fa només un any que la meva vida és un poc més plena i
que ja no m’imagin no trobar-te a la meva espera en tornar a
casa...
Com
m’agradaria, petit meu, que sabessis quantes coses em transmets
sense cap esforç ni un. I tant de bo que els meus fills poguessin
aprendre a estimar d’un mestre com tu, estimar amb intensitat i
sense preocupacions ni pors.
I
que em diguin si volen, després d’haver viscut amb tu, que els
animals no tenen sentiments i que és un doi estimar-los, que jo mai
els hi creuré. I és que, si un cor batega, és impossible que no hi
hagi sentiments bategant amb la mateixa força. Perquè, petit meu,
tu m’has sabut estimar sense demanar res més a canvi que la meva
companyia.
Com
m’agradaria, petit meu, veure el món amb els teus ulls i saber què
sents tu quan em mires.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada