Que bonic es tenir una relació... Bolcar-te en l'altre persona, fer que la seva felicitat sigui la teva, donar-ho tot per aquella persona estimada costi el que costi, ... Però les cosses es fan malbé i, quan estan molt desgastades, es canvien o es tiren, per deixar-les a l'oblit.
Avui tornam a rebre una altra narrativa, però aquest pic molt diferent... Increïble narració d'en Manel Barjacoba, La disculpa.
La disculpa
Vam viure aquell cap de setmana tan intensament que fórem uns estúpids. Ens vam fotografiar a cada una de les atraccions a les quals vam pujar. El gelater ens va veure glaçar-nos al intentar acabar aquell gelat de xocolata abans que l'altre i uns nins inquiets van aturar el seu joc per observar-nos córrer entre la gent cridant els nostres noms.
Les hores s'acabaven. Havíem compartit fotografies que perdurarien en una relació que s'esgotava. Havia estat el darrer tret de confiança, l'última esperança per recuperar aquell esperit que ens havia portat a voler afirmar que estaríem sempre junts quan aquella era la primera sentència d'un punt i final. El diumenge es va anar esgotant i el cap de setmana va anar esborrant l'efecte màgic que ens havia envoltat en un intent desesperat per intentar canviar una realitat ferme.
Ens vam mirar directament als ulls. Per primer cop érem valents. La sinceritat, tot i que podia no ser allò més desitjat, era necessària. En aquell moment, cara a cara, els dos vam ser conscients d'una vegada per totes que les nostres mirades no es corresponien. Havíem viscut tres dies fantàstics però irreals. Ambdós ho sabíem. Què en faríem a partir del dilluns? Tornaríem a observar les fotografies que vam prendre i aquestes tractarien de transmetre sensacions llunyanes i tristes. El nostre encontre seguia les passes d'un rellotge de paret que comptava els minuts que faltaven per arribar a les dotze.
No compartíem cap somni, cap il·lusió. Tan sols les ganes de perpetuar allò que no podíem sostenir ens havien fet lluitar. Com aquella flor esmorteïda que regues per a que tengui un darrer alè quan en realitat les seves arrels s'han donat per vençudes.
Començàrem a plorar. No volíem de cap de les maneres reconèixer el nostre final però aquest ja s'havia escrit. Al dilluns estaríem tan llunyans que fins i tot aquelles fotografies que ho van començar tot serien una prova més del nostre distanciament. Ens vam besar entre llàgrimes i no ens va importar cometre de nou aquell error. Era una disculpa per tot el sofriment que entre rialles havíem volgut amagar aquells dies. Ens vam demanar perdó un darrer cop. Els nostres llavis es van separar i llavors els dos ens vam girar en direccions oposades. No calia dir res més, tot havia quedat escrit en aquell darrer petó.
L'error que ens va portar a equivocar-nos per tenir una darrera oportunitat de demanar-nos perdó. Ho sento.
eet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada